A fora plovia. La pluja queia petita damunt de tots els terrats, damunt de tots els carrers, damunt de tots els jardins, damunt del mar com si no tingués prou aigua, i damunt de les muntanyes, potser. Gairebé no hi vèiem i era el començament de la tarda. Penjaven gotes de pluja dels filferros d’estendre la roba i jugaven a empaitar-se i, de vegades, alguna queia a baix i abans de caure s’estirava i s’estirava, perquè es veu que li costava de despenjar-se. Plovia ja feia vuit dies; una pluja petita, ni massa forta ni massa fluixa, i els núvols n’estaven tan plens que la inflor se’ls arrossegava pels terrats. Miràvem la pluja.
MERCÈ RODOREDA
2 comentarios:
Mai he sigut una gran fan de la Rodoreda, tothom ho sap. Però haig de dir que aquest fragment de La Plaça del Diamant m'agrada força, tot i que l'obra en sí mateixa no em fa gens el pes. A més a més, en veure el temps que fa des de ja fa uns quants dies, he pensat que tenia la seva gràcia.
Ara bé, també haig d'admetre que Mirall trencat, una altra novel.la de la Rodoreda, està molt, molt bé, ni punt de comparació amb La Plaça.
Bon fragment, comparteixo ambas ideas xD fragment wapu, novel·la churru xD
jajajajajaj
Publicar un comentario